Avui ha estat un diumenge intens, de fet, em creieu si us dic que tot just ara em prenc els primers minuts del dia per descansar?
I de fons... Fantaisie Impromptu de Chopin.
Si, avui ha estat el darrer dia de l’exposició “Doce pares de guantes y un bolígrafo azul” de l’Angela Alvarez. I si, avui hem despenjat els quadres. I si, és ara quan em sento completament emocionada per tot el que ha significat aquesta exposició.
Feia uns dies que pensava com seria el moment de que els quadres sortissin per la porta. I m’emocionava de pensar-hi. Estava planificat. Me’ls miraria per darrera vegada, compartiria aquests minuts amb l’Angela i m’acomiadaria. Però no, tot plegat han estat deu minuts ràpids en mig d’una tarda de frenètica activitat. I ara, ja no hi son.
Uns dies després d’inaugurar Artemisia vaig comentar-li a algú “ostres, la vida del galerista és una mica solitària”. I aquest algú em va respondre “com pots dir això? Estàs envoltada d’art! Com pots sentir que estàs sola?” No vaig dubtar que tenia raó, però és ara, justament ara, quan prenc consciència d’aquestes paraules. Perquè és ara quan m’adono que si baixo els setze esglaons que em separen d’Artemisia, ells ja no hi seran. I si, és ara quan em sento una mica sola.
I sé que vindran altres, tots meravellosos, però permeteu-me que avui, només avui, estigui una mica trista...
Gràcies Àngela.
Comentários