Aquest matí m’he llevat neguitosa. Com tants matins des de fa setmanes. Artemisia amunt , Artemisia avall... Però avui era diferent, les idees em ballaven al cap. “Cris, centre’t” m’he dit. Però no havia manera d’aturar un moviment incessant de caòtics pensaments que em regiraven l’estómac.
Artemisia i Cristina es confonen constantment, sovint no sé on acaba una i comença l’altra. Artemisia concepte, Cristina persona. L’espai Artemisia és a setze esglaons d’on viu la Cristina.
Baixo escales i em trobo entre les parets blanques, encara buides, d’un espai que em treu el son de pura emoció i excitació. I de por, molta por. Torno a pujar els setze esglaons i busco la meva taula de treball. No la trobo, casa meva està tant desendreçada com els meus pensaments. I començo a recollir, rentar plats, posar la rentadora, passar l’aspiradora... Diu me germana que estic obsessionada amb l’aspiradora, i crec que és cert, no sé exactament com explicar-ho però em sembla que és el soroll turmentós d’aquest aparell que m’aïlla de tot i em permet trobar el moment perfecte per dirigir l’atenció allà on cal.
I avui calia “trobar Artemisia”... I de cop i volta, amb l’aspiradora entre les mans, he entès on estava el problema.
Ahir vaig anar a la celebració d’aniversari dels 5 anys de l’Espolsada, la llibreria de les Franqueses del Vallès, una llibreria que ha trobat el seu lloc en un poble, que com molt bé deia la Fe, la llibretera, sovint la gent diu “les Franqueseses de què?” ... “del Vallès!” Per què si, tot i estar a anys llum l’un de l’altre, sovint penso que les Franqueses és com Cicely, Alaska, un nom que sona però ningú sap exactament on és.
Bé doncs, en aquesta festa es presentava el darrer llibre de Sebastià Alzamora. (Em pregunto si se’m permet dir que em va seduir més la persona que el presentava, en Joan Manuel Tresserras, que el propi escriptor... ) El cas es que algú va demanar-li al Sebastià? “Com trobes el tó del llibre?”
El to! Si senyor, aquest era el meu problema aquest matí! Quin és el to d’Artemisia?
Quan vaig començar a plantejar Artemisia em vaig buscar un petit comitè d’assessorament (ja sabeus qui sou, no cal que us mencioni) Em fio completament dels seus suggeriments, i opinions. Els pregunto incessantment qualsevol problema que em sorgeix. I m’animen, m’animen molt, sempre trobo que tenen raó i m’aporten molta llum. Però hi va haver una cosa, molt al principi, quan algú em va dir “no sé si a abuses dels punts suspensius i una comunicació massa informal...” I si, vaig pensar que era cert, i vaig mirar de redreçar-ho, de ser més professional, de mantenir una distància.
Però no. Per què avui, aquest matí, he trobat el meu to. Un to que m’impedeix pensar, fer, dir, escriure o comunicar de maneres diferents. Perquè la Cristina i Artemisia tenen personalitat pròpies, però alhora son part d’una mateix microunivers. I per això no puc parlar amb veu d’Artemisia d’una manera desapassionada i neutre, vestida d’una professionalitat distant i freda. Perquè la Cristina no és així, i no puc separar una de l’altra.
Artemisia i Cristina no van per la vida tenint grans pretensions, no volen fer veure una cosa que no son, i amb això no vull dir que no vulguem ser professionals, només us dic que ho farem tant bé com ens sigui possible, però no podrem tirar endavant sense posar-li tot el que som. I si, som caòtiques, apassionades, espitoses, flipades de la vida, disbaratades... Disbarat com ho és aquesta entrada de dissabte al matí... (i si, també m’encanten els punts suspensius...)
Comments