Tenéis que entenderlo... si no presumo de ello reviento! Si señoras y señores, me llena de orgullo y satisfacción contaros que Julià de Jòdarestuvo en Artemisia, escribió un texto para la expo actual de Tomàs Suñol, dirigió unas palabras al auditorio que estuvo durante el acto de la inauguración y... se hizo la foto testimonial con una servidora.
Primero la foto, pruebas documentales ante todo. Y a continuación, el texto, inspirado, escrito y leído para y por TROSSOS DE LLUM de mi artista Tomàs Suñol!
Improvisació sobre “Trossos de llum”, de Tomàs Suñol, i tal vegada en homenatge a Bruno Schulz
Cataclisme. La llum, dislocada entre parets esquerdades i carrers desconjuntats, dibuixa telons esquinçats, ensopega amb trencants i juntures. ¿Crea el cataclisme, la llum? ¿O en fuig, la llum, del cataclisme?
Els dies van rascar, amb paciència d’estucadors, el revestiment florit de les velles façanes trencant-ne l’esmalt enganyós, despullant-ne l’autèntic rostre. Cegades per la llum d’avui, les finestres dormen plàcidament i els balcons confessen la seva manca de sentit. Portals, potser olorosos de vi, d’oli, de frescor, i d’ametlles, que el temps inclement ha cegat. Ni els nens no hi són. La canalla que, temps era temps, fatigava aquests murs jugant a déna, a flendi, a cavall fort, al patacó i a la xarranca, com si en volguessin desxifrar el jeroglífic de fissures i esquerdes.
Raigs de llum, taques de llum, trossos de llum resplendents, embriagadors, atordidors, irrompen entre les parets, llepen les parets, s’escorren entre les parets hi centellegen.
Els espais escombrats pels vents càlids del desert estival, ¿com aguanten la dislocació de la pròpia llum? ¿com s’aguanten un instant abans del cataclisme? ¿com els ha recol.locat la cega força del cataclisme?
Un silenci, un estatisme bullent, una geometria desencaixada, feta d’angles i esquerdes: ¿intent de l’artista de recompondre el món dislocat mitjançant la llum? ¿o renúncia de l’artista a recompondre la dislocació del món bo i rendint-se a la llum?
Inundacions des d’una esquerda primíssima, ¿d’on ve tanta llum d’aigua, tanta aigua de llum? La riuada de llum d’aigua inunda la calçada que ella mateixa traça, lamina la llamborda antiga. Hi bullen esquitxos d’or i argent sobre la llengua d’aigua de llum.
Pàtines d’or i argent esquitxen la matèria antiga, rius daurats entre els vessants, núvols d’or coronen la casa abandonada. L’artista burla el pas del temps sobre la pròpia obra.
Silenci tremolós de feixos d’aire, rectangles de llum somiant el somni febril d’uns interiors foscos, potser abandonats. Entre les velles cases de murs escrostonats, polits pels dies de vent, on juguen els reflexos de l’atmosfera, ecos d’uns altres temps, records de colors dispersos dins el fons del temps acolorit. Cap arbre coronat per grenyes que simulin el vent. Cap vano de palmera, cap vellut de micaquer. Cap ombra passejant entre els murs, dislocada, silenciosa sobre llambordes, entre vianants beatament inexistents.
Què s’amaga rere les partes d’aquests carrers distorsionats, dislocats, esqueixats: ¿la regularitat geomètrica d’uns interiors coronats d’or sobre badius callats, habitats per ombres, entre passadissos en penombra, ocupats pel silenci, emmirallats en la làmina d’aigua del terra, entre portes altes i estretes, rere finestres altes i estretes? ¿o hi ressonen potser els compassos d’una cançó interpretada al piano, la melodia d’un òrgan bàrbar arrabassada a la profunda vena daurada del dia? ¿o són els passos que s’esvaneixen al sol damunt esglaons de marbre?
¿Som a punt d’entrar en un espai nou, desconegut, o a punt de sortir a l’espai esqueixat, reconegut, sense formes humanes, sense venedors ni criats, sense les veus del pellaire, de la dona dels matons, del sereno, sense malalts reclosos en cambres tranquil.les, sense màscares de fraternitat solar xipollejant en aquestes riuades d’aigua de llum que tot s’ho emporten cap a la mar on els esquitxos d’or bullen sobre ondes frenètiques sota un cel de càstig?
Tot bull dins el silenci del regne de la llum que preludia el cataclisme, dins el silenci del regne de la llum que imposa el cataclisme. L’artista se salva en la llum, dins la llum, per la llum que tot ho inunda. Magma cromàtic de l’aigua desbordada en l’obra postrema.
Julià de Jòdar
.-Gràcies Julià .-Gràcies Tomàs
Comments