Artemisia i jo aquest cap de setmana hem quedat amb la Martha, en George, la Honey i en Nick. O dit amb altres noms, la Emma Vilarasau, el Pere Arquillué, La Mireia Aixalà i l’Ivan Benet.
Encara hi ha algun despistat que pensa que només allò que està emmarcat pot ser art. Però l’ànima humana s’expressa de moltes i diferents maneres. Digues-li poesia, digues-li música, escultura, pintura, dansa i si, també el teatre.
Des de les tragèdies gregues, els corrals de comèdia de del segle d’or, les representacions de companyies itinerants que anaven pels pobles de l’Espanya més profunda (dies com el de Sant Blas a Urracal, poble de la sierra almeriense del què alguna cosa hi ha en el codi genètic que corre per les meves venes)... arribes, com qui no vol la cosa, a l’Auditori de Granollers i “Qui té por de Virginia Woolf?”
Segurament tot es pot dir amb menys paraules, però jo malauradament sovint necessito masses adjectius. Aquest cop, però, només en diré un: PERFECTE.
Perfecte l’escenografia, que t’endinsa en un obrir i tancar de llums en el saló d’una parella que no cal que apareguin en escena per saber ja molt d’ells i la seva vida.
Perfecte la BSO on, permeteu-me que destaqui més enllà de les peces de l’obra, la darrera cançó de Sigur Ros que va aconseguir, en menys d’un segon, que m’aflorés irremediablement tota l’emoció que havia contingut fins aquell instant.
I perfectes, como no, els seus artistes (vinc d’una família de dones cinèfiles que desconeixen les paraules actors i actrius, per elles sempre son artistes, i per sort per mi, em van ensenyar que l'art és alguna cosa més que s'emmarca i es penja) Una Martha sensacionalment descontrolada, un George extremadament cínic i morbós, i una jove parella, la Honey i el Nick, aparentment innocents que fan una sensacional rèplica als protagonistes.
Surts de la sala i ràpidament parles de què comença a ploure, que et ve de gust sopar... I sembla que tornes a la realitat, a la teva realitat. T’abstreus ràpidament d’allò que has vist sobre l’escenari perquè no té res a veure amb tu. Només és teatre, l’imaginari d’algú que si, que t’ha commogut per uns minuts, però un cop s’acaba la representació recuperes la teva vida “normal” tant allunyada de l’obra que has vist. I així és sempre.
Però per uns moments t’has allunyat de tot, i t’has deixat emportar per les paraules, els gests, els sentiments d’aquells artistes que han estat capaços de comunicar amb una mirada tot un món.
Però sabeu que passa? Que la vida es puro teatro...
Comments