Fa algun temps, quan la “meva Artemisia” ni em passava pel cap, una dona brillant, l’Elena Mateos, em va convidar a llegir la biografia de Artemisia Gentileschi (1597-1654)
Vaig descobrir una pintora amb molt de talent, valenta, atrevida, impulsiva, rebel...Una dona que va tenir una vida difícil, però alhora una vida plena d’èxits i reconeixements. Una dona complexa plena de contradiccions.
Un temps després vaig visitar FLORÈNCIA, un viatge molt especial que vaig fer amb dues dones excepcionals, la meva mare i la meva germana. Varem visitar l’Acadèmia, ens vam deixar impressionar pel Duomo, vam gaudir de les espectaculars vistes de la Cúpula de Brunelleschi, vam passejar pel fantàstic barri de Santa Croce, ens vam deixar captivar pels canvis de llum als capvespres . Vam contemplar el Pont Vecchio mentre l’Arno fluïa al seu ritme, sense preses...
I així van anar passant els dies fins que vam creuar les portes de la Galeria dels Uffizi. I allí, en un descuit, quan ja em pensava que Florència no em podria impressionar més, em vaig quedar col·lapsada front un quadre per a mi desconegut. Em va despertar rebuig, inquietud, por... No es tractava de que no m’agradés, es tractava de què alguna cosa em va remoure, em va colpir, em va consternar... alguna cosa havia passat. Em vaig acostar buscant l’autor d’aquella pintura, i allà la vaig retrobar, Artemisia Gentileschi.
Passats uns mesos la llavor d’una idea descabellada va començar a originar-se en el meu cervell. Una idea atrevida, impulsiva... Vaig demanar opinió a la Elena, a la meva mare, a la meva germana. I per més esbojarrat que semblés el tema, totes tres em van dir: Endavant!
Només faltava cercar un nom per la sala d’art que pretenia muntar. Senzillament, no podia ser un altre. ARTemisia.
Cristina Requena
Les Franqueses del Vallès, març 2012
Comments