Aquest cap de setmana em venia de gust fer un cine. Alguna cosa que em fes “connectar-me” de nou, carregar-me les piles, abstreure’m del meu microcosmos anomenat Artemisia per entrar en algun altre de diferent.
I he estat de sort, no m’he hagut d’esforçar massa, de fet no m’he esforçat gents. Vaig encendre la tele (estava disposada a arriscar-me a veure qualsevol cosa que fessin), i ves per on... “Una historia verdadera” del mestre Lynch.
La tenia present, la recordava, i tot i així, l’he gaudit com si fos el primer cop que la veia. Una història commovedora, tendre, senzilla, com diu la meva amiga Àngela “perfecte”. La història d’un viatge, que com tots els viatges, no només travessa carreteres i quilòmetres, sinó que avança pel camí de les emocions, dels sentiments...
A pas lent, de vegades segur, de vegades insegur, Alvin Straight recorre 500 quilòmetres en un petit tractoret amb el pretext de retrobar-se amb el seu germà. Però no costa gaire llegir entre línies que el veritable propòsit del seu viatge és tenir espai, temps i valor per reflexionar sobre la seva vida, i si, també, expiar aquells fets dels quals s’avergonyeix.
111 minuts de delicadesa, com un sospir, un lleuger alè que et permet alleugerir la pressió del dia a dia en que estem immersos, per gaudir d’una estona sense preses, d’un munt de paraules silencioses, una fotografia excepcional i una banda sonora perfecte, com tota la pel·lícula, "perfecte".
Opmerkingen