Vull contagiar-me d'ART !!!

No sé com explicar-ho. Artemisia, ara per ara, m’ho està donant TOT. Feina, feina, feina, feina... i un somriure permanent als llavis.

Artemisia està essent l’excusa per aprendre a fer anar les capes del photoshop, escriure un blog, fer lectures, redactar mails, programar cursos, reprogramar cursos, córrer quilòmetres repartint publicitat, calentar-me el coco per fer no sé què que aconsegueixi que us assabenteu que existeixo, comprar-me una impressora, enfadar-me perquè la impressora s’ha quedat sense tòner, enviar notes de premsa, demanar als amics que m’ajudin a fer un vídeo... i mil coses més .

Però per sobre de totes les coses, per sobre per sobre per sobre de totes les coses, Artemisia està essent l’excusa perfecte per tenir l’oportunitat de conèixer i CONVERSAR amb gent interessantíssima, pel seu talent, per la seva obra, per la seva manera de copsar la vida...

No us puc explicar lo emocionada que estic. Si us puc dir que em meravella que gent a la que admiro vinguin fins a les Franqueses (aquella que és del Vallès) per seure davant la meva taula i oferir-me el seu món. I si, això està passant. I jo intento fer veure que estic serena i que controlo. Però no, el cert es que no.

Ara mateix però, no goso verbalitzar (escriure) sobre les converses més recents que he mantingut. De moment me les reservo per retornar a elles, quan no estigui tant eufòrica, en la intimitat de la meva sala (que bé sona dir “la meva sala”, es que em flipa). Però si us ve de gust us deixo amb una entrevista que vaig fer fa mesos a una pintora que em va captivar per la seva manera d’entendre l’art i la vida. I si, sense saber-ho ella, va ajudar-me a reafirmar una cosa que fa temps em balla pel cap “VULL CONTAGIAR-ME D’ART!”

Silvia Navarri, Pintora, La Garriga (www.silvianavarri.com)

Em cita en el seu estudi. El terra està completament tacat de pintures, l’ espai es atapeït de quadres aclaparadors, no trobem cadires on seure... Com puc, començo a fer preguntes, però no les necessita, té un discurs potent, clar i directa, se sent escoltada i sap que és el què vol expressar...

“No lo eliges, te elige”

Aquesta és la primera cosa que em va dir la Silvia, “Pintar no lo eliges, te elige, es algo que nace contigo. Luego, tú decides si lo conviertes en una profesión o no”

“Sin duda esta vocación convive con otras” m’ explica, però en el seu cas des de joveneta ho va tenir força clar i començà a practicar assistint des de els 14 anys a l’ Escola d’ Arts i Oficis, formació que compaginava amb el batxillerat donat que els seus pares no aprovaven la seva inclinació. Em diu, però, que “en algún momento de la vida te tienes que decidir y en mi caso fue cuando tuve que escoger los estudios universitarios”. Òbviament va matricular-se a Belles Arts.

“Esperaba Crear!” Aquesta era se’ns dubta la seva única expectativa. No contemplava la carrera comercial. Assistia a la universitat “no para que me enseñaran, sino para descubrir un Mundo!. La Silvia ho té clar, i resignada, comenta que la formació acadèmica ha canviat molt, “antes los profesores querían moverte, no enseñarte”

La Silvia universitària volia profunditzar en la teoria, però no estava disposada a deixar de treballar la pràctica, no volia combregar amb aquell món, s’ estimava més anar per lliure, però va acabar realitzant el doctorat a Itàlia, essent alumna d’ Umberto Eco, i més activa que ningú en el corrent artístic del moment!

El doctorat però, no el va finalitzar, “No era importante, mi vida no era mi carrera. Prefería no dejar nada por el camino, pero eso sí, sin dejar de pintar. Así que dejé a un lado la vida profesional y académica”

Mai ha deixat de pintar però sense dedicar-se professionalment, motiu per el qual ha buscat diferents feines per tal de “viure” i tenir, al mateix temps, llibertat per continuar fent el que ella vol sense estar subjecte a les lleis del mercat de l’ art.

Fa cinc anys però, un cop ja es sentia realitzada en diferents experiències vitals (viatjar, la maternitat, sentir-se lliure...) va fer un nou gir a la seva vida i va crear un taller de pintura, motor i excusa per tornar a la pintura “professionalitzada”.

“El trabajo del pintor empieza en el inconsciente. Sin darte cuenta estas siempre mirando, recovando información. Luego, trabajas por “prueba y error” dónde vas definiendo si te gusta o no, pero en un momento dado, SURGE, y te absorbe, y pierdes el control...” Així defineix ella el procés de creació dels seus quadres. Ella no tendeix a fer esbossos pictòrics, “En el arte todo suma. Tus experiencias de la vida son los bocetos de tus pinturas, bocetos interiores...”

La creació de la Silvia mai ha volgut estar sotmesa al rigor de les normes del mercat. “Puedes pintar para vender, momento en que estas “cogido” por la demanda, la galería, el marchante... También puedes dedicarte a la investigación (esa es mi pasión) pero no da de comer, por eso he tenido tantos y diferentes trabajos, para no sacrificar lo que realmente me apasiona”

Per aquest mateix motiu, per ser fidel a si mateixa, per no haver de respondre a ningú, la Silvia es posiciona clarament “Yo pinto para mí, no para los demás” i continua Sé que pinto para mí, no para los demás, si estuviera en una isla desierta seguiría pintando, con la arena, con texturas...”

La trajectòria de la Silvia deixa de manifest que no li ha interessat mai la sortida comercial, la satisfacció li arriba “acompañando” a altres persones a pintar. A les seves classes procura transmetre el seu gust profund pel sentit estètic de l’ art. Però quan la “burges” una mica més la Silvia no deixa de reconèixer que “mi ego está en los concursos, ahí sí que me molesta cuando creo que no se ha valorado suficientemente un trabajo bien hecho”

Fidel al seu estil personal, introspectiu i individual, la Silvia està convençuda “El arte no se explica, no hay necesidad de racionalizarlo, intelectualizarlo” “ El arte tampoco tiene una función social. Puede haberla tenido en algunos periodos de la historia, y más que social era propagandística, hablo del uso de las pictórica de la iglesia o la clase política; pero no ahora, en la actualidad la función del arte es exclusivamente estética. Para mi pintar es una catarsis pero sin duda eso no es una función social, es una experiencia personal y individual”

Així doncs, insisteixo, l’ Art no és una forma de comunicació? Dubta. “Pues no lo sé, la verdad es que a mí me ha llegado incluso a molestar que vean mis cuadros. No entiendo cuando alguien me habla de las emociones que le transmiten mis cuadros. Yo no quiero transmitir nada. Por este motivo tampoco disfruto exponiendo. Con los años desarrollas la capacidad de rodearte de una coraza que te hace inmune a cualquier comentario, pero hace algunos años lo llevaba fatal. Mi percepción del arte es muy plástica, puramente estética, ¡y vivida muy intensamente!, pero desarrollando exclusivamente el sentido estético y formal del arte. Así es como trato de comunicarlo a mis alumnos ¿verdad? Es dirigeix a una de les seves alumnes que la mira, somriu i assenteix”

Quan parlem del que passa quan la seva obra deixa d’ estar sota la seva tu tutela-la manifesta certa aversió “si el cuadro pasa a manos de alguien a quien estoy unida emocionalmente me siento bien porque sé que esta persona verá en él lo mismo que puedo ver yo. Pero no lo disfruto en absoluto cuando la obra se convierte en un objeto de transacción que pasa a manos de un desconocido. Es como si perdiera su identidad como cuadro y se convirtiera en un objeto de decoración. Sencillamente, no me gusta”

Anem acabant la nostra xerrada i tot pren un aire certament fatalista... “El mundo actual del arte está explotando nuevos lenguajes y eso parece que compita con las imágenes pictóricas, pero en verdad no existe esa competencia, con el tiempo cada uno encontrará su sitio. Sin embargo, hoy, cualquier alumno de bellas artes que pretenda ser y vivir de la pintura puede creérselo y acabar convertido en un “montajenero” (així defineix ella a les persones que es dediquen al muntatge d’escenaris i attrezzo) o tendrá que meterse en la onda.

Hay algo con lo que sin duda no estoy de acuerdo, hoy el arte se ha convertido en un elemento de denuncia. La pintura es un lenguaje y por lo tanto puede transmitir un mensaje, pero yo no lo contemplo, si se hace denuncia se pierde el sentido estético del arte, y sin este, para mí, pierde todo el valor”.

No se bé com dóna per conclosa l’ entrevista i passa de seguida a atendre a un dels seus alumnes. Parla amb passió, se’ns dubta. Jo no m’ atreveixo a dir-li, però a mi, els seus quadre, em produeixen una inquietant sensació...